IES LES MARINES: Multiplicant Campanyes

A més a més els alumnes van realitzar un telenotícies per parlar de la participació dels menors soldat als conflictes armats. Aquesta vegada a la Costa d'Ivori

I un telenotícies per parlar de la situació actual de la Costa d'Ivori en el seu procés de reconstrucció postbèl·lica.

Monogràfic: I després de la guerra què?

3r d'ESO

L’editorial

La campanya de sensibilització “I després de la guerra, què?” està recorrent diversos centres educatius de Catalunya, són molts els i les alumnes que s’han sumat a la campanya. És per això que des de la redacció hem pensat editar dos monogràfics: “Jocs de Guerra. Cosa d’Infants” i “I després de la guerra, què?”. Aquest monogràfic, “I després de la guerra, què?”, és un recull d’articles redactats pels nois i les noies de diferents centres. L’objectiu final del monogràfic “I després de la guerra, què?” és donar a conèixer els projectes de reconstrucció postbèl·lica que s’estan duent a terme des de la Casa d’Acollida de Gonfreville, en particular, i des de la societat civil, en general. El monogràfic inclou diverses seccions: L’entrevista, recull les vivències i xperiències de nois i noies que treballen en la reconstrucció del teixit social del país; La crònica dedicada a l’actualitat ivoriana; La denúncia, espai reservat a la crítica de la vulneració dels Drets del Infants; La reflexió, dedicada al debat i a la generació d’opinió pública i La proposta, un onjunt de reflexions sobre futurs passos a seguir.
Des de l’editorial us convidem, a més a més, a consultar el bloc http://www.idespresdelaguerraque.blogspot.com/ per obtenir més informació i per realitzar les vostres col·laboracions.

L’entrevista

Madame Binaté. Professora de teatre de la Casa d’Acollida de Gonfreville. Treballa amb els nois i noies temes com les conseqüències de la guerra, la vivència dels conflictes i la pau.- Bon dia Madame Binaté. - Bon dia. - Quant de temps fa que treballa de professora de teatre a la Casa d’Acollida de Gonfreville? - Un any, des de que va acabar la guerra. - Per què va decidir dedicar-se a aquesta feina? - Perquè els meus fills van patir les conseqüències de la guerra, i penso que treballar sobre les conseqüències de la guerra, la violència, els conflictes i sobre la pau ajuda als nens i nenes a no patir. - Per què és tant important la seva feina? - Perquè els infants necessiten distreure’s, conèixer i aprendre que poden gaudir de la vida, que no tot és guerra. - Quina és la implicació dels infants? - La implicació dels nens i les nenes és important tot i que de vegades els costa, no és fàcil treballar alguns temes quan ha acabat la guerra, no sempre estan atents, de vegades estan cansats de tot això, però poc a poc van aprenent i disfrutant de les activitats. - Quant de temps t’agradaria quedar-te amb ells? - Molt de temps, però depèn de si jo puc, - Què faries si un dia ve alguna persona i et diu que s’ha de tancar l’edifici on assageu? - Intentaria resoldre el problema i si no fos possible, obriria una nova sala de teatre. - Moltes gràcies, esperem que tot millori.

La Crònica

La guerra a la Costa d’Ivori va començar el 1999 i va acabar el 2007, quan van cremar les armes com a símbol de pau, per reivindicar la inutilització de les armes al acabar la guerra. La cerimònia va consistir en fer una foguera amb totes les armes i material bèl·lic que s’utilitzà per fer la guerra i que causà tant de mal, tant sentimental com material a la Costa d’Ivori, aquest acte es celebrà el 30 de juliol del 2007. Després de la guerra, Akwaba va decidir construir la Casa d’Acollida de Gonfreville, que va servir per la reconstrucció social dels habitants de la Costa d’ivori. Aquesta casa que es troba a Bouaké exerceix diverses funcions, com per exemple: reunificar famílies, ensenyar a llegir i a escriure als nens i nenes, fer tallers perquè els nens i les nenes aprenguin oficis, i activitats artístiques perquè els infants expressin el que han viscut, fan obres de teatre i dansa de sensibilització, per ensenyar que la guerra és dolenta i els problemes que pot causar, perquè no es torni a repetir. Altres projectes són el banc “col·lectiu” que ajuda quan una persona es posa malalta, i els tallers sobre el sida, que ensenyen com es transmet, és important que les dones i ens nens estiguin informats perquè es puguin defensar i no facin amb ells i elles el que vulguin. Fan també obres de teatre, en la que vam veure, una prostituta dóna un condó a la seva amiga i ella en quedar-se sense agafa el sida amb un client.

La denúncia

Mme Dienée ZOUBGA ABSIATA Responsable manteniment del Centre de Salut de Gonfreville Bouaké, Costa d’Ivori:

“Durant la crisi la situació a Bouaké va esdevenir molt difícil degut a la presència arreu dels rebels, vivíem contínuament en un estat de por i de estrès. Poc a poc sembla que les coses ara comencen a funcionar i que les coses estan més tranquil·les, però la situació tampoc no és fàcil la vida ha esdevingut molt cara, molt molt difícil... El preu dels aliments s’ha duplicat, l’arròs, la farina, la carn etc. i també el de la benzina. La gent ho està passant força malament, perquè és difícil trobar una feina amb un sou que permeti portar una vida digna i és per això que hi ha vaga rere vaga. Esperem que amb les eleccions la situació millori per a la població”.

A la Costa d’Ivori, actualment, és molt difícil treballar, comprar menjar, anar a l’escola... el preu dels aliments s’ha duplicat. A més a més denunciem les poques ajudes del govern a la població, la crisi que fa que la gent no pugui comprar aliments, i altres productes, els escassos llocs de treball... A més a més no es respecten els Drets dels Infants, durant la guerra s’han fet servir menors soldat: a les nenes les feien prostituir, i als nois els donaven armes a canvi de poc menjar. Actualment tots els nens i les nenes haurien de tenir educació i poder viure en condicions favorables. Nosaltres volem que els governs firmin un acord perquè es millori el respecte dels drets dels infants i dels drets humans. Demanem el respecte dels drets dels nens i les nenes als països on hi ha guerra, perquè no portin armes contra la seva voluntat, perquè no els separin de les seves famílies. Demanem que els països “desenvolupats” ajudin en lloc de prendre’ls els recursos naturals. Pensem que el futbol pot ajudar amb partits benèfics, per exemple, Drogba és titular de la selecció de Costa d’Ivori, i podria organitzar partits per ajudar a l’Àfrica en general, i a la Costa d’ivori en particular.

La reflexió

NALOUMAL MARGUERITE N’GUESSABE Infermera responsable del Centre de Salut de Gonfreville: “Amb el grup de dones seropositives hem iniciat grups de recolzament que es reuneixen varies vegades a mes per parlar del seus problemes personals principalment lligats al fet de ser portadores de VIH. Per altra banda , hem organitzat diferents sensibilitzacions en comunitats sobre el VIH, el tractament de la malaltia i sobre el paper de les dones en la reconstrucció postbèl.lica”.

Les reunions amb grups de dones són una bona idea perquè així es senten recolzades i poden expressar-se, això pot ajudar a moltes dones, a més juntes poden sentir-se més fortes per reclamar més diners pels serveis o medicaments i així millorar la seva condició de vida.. Opinem que es poden ajuntar dones seropositives de diferents països per poder comentar les seves experiències, ja que passar la malaltia soles deu ser una experiència dura. El VIH es pot transmetre a través de les relacions sexuals sense protecció, a través de la sang, la llet materna... una bona protecció contra la malaltia són els preservatius, però aquests són molt cars, és per això que demanem als governs que baixin els preus dels preservatius, perquè la gent de l’Àfrica es pugui protegir del VIH, o que regalin els preservatius, per exemple a les escoles.

La proposta

Senyors governadors d’arreu del món, ens agradaria que firméssiu un pacte perquè els menors africans no hagin d’anar a l’exèrcit, quan abans ho solucioneu “millor”. Podríeu fer que els pobles tinguin dret a paraula –deixar votar a la gent perquè decideixin -. Aquest tema és molt important, quan abans ho solucioneu millor per tothom, els més beneficiats però no seran ells, serem nosaltres, per haver-ho fet possible. A més a més ens agradaria fer unes propostes per acabar amb la pobresa, la fam i sobretot perquè es respectin els drets dels infants: - L’Àfrica és un país ric en matèries primes, però hi ha països que se n’aprofiten. Una solució possible seria que el país que estigués treballant en aquella zona pagués una mena d’impost per explotar aquella terra, i així el país s’aniria recuperant econòmicament.

“Que no s’utilitzin més nens i nenes per la guerra. Ni a la Costa d’ivori ni a cap altre lloc del món”.

Han col·laborat en aquesta secció:

L’Entrevista: Joana Tacu, Daniela Giornei, Omar, Antonella, Tamara, Juan Dias, Andrea Costantini Sánchez, Nathaly Gutiérrez, Natalia, Montserrat Ruíz, Carlos García, Gemma, Annie, Andrea, Elles i Desireé.

La Crònica: Lorena García, Verónica Espinosa, Petri, Jerry, Ana Ainhos, Sergi, Pablo, Víctor, Pueyo, Toni, Marc, Andrés, Ainnoa, Mateo, Miranda, Diana, Arantxa i Pere.

La denúncia: Hugo Bousson, Bryan González, àlex Esquè, Miquel Castellà, Matías Dinolfi, José Miguel García, Nil Ozugeldi, Dorays Fuentes, María Morena Pereyra, José Galiot, Carlos García, Peluche Carcía Lizando, Alejadro Gil, Jordi González, Monica Escoruela i Sonia Lanero.

La Reflexió: Gladis Vázquez, Natàlia, Marina G., Marina R., Cova, Alba, Santi, Oriol, Meritxell Uceda, Pol Picas, Luca, Bilal Kandemir, Carles Novell, David García, Bxyan Alexander Ortega i Jaume Montoré.

La proposta: Néstor Cruz, Nacho reina, Cristina Vinyal, Judith Colás, William Martin, Judith Perna, Dani, Alex, Touse i Alexis.

El diari de la Naaku a través de 1r d'ESO

“Les escoles del món”

Quines semblances i quines diferències hi ha entre la teva escola i la de la Naaku?
Hi ha moltes diferències: el camí per anar a l'escola de la Naaku està en mal estat i no tenen bar però fan moltes careografies i molts balls tradicionals; el camí que porta a la nostra escola està més ben arreglat, tenim bar, ordinadors, millor material.... a més a més la nostra escola és més gran.
Com t’agradaria que fos la teva escola?
M'agradaria que totes les taules tinguessin ordinadors, que es pugués escoltar música, que fos més gran i que tingués més material.
Com creus que són les diverses escoles del món? Dibuixa-les o descriu-les.
Creiem que són igual que les nostres però amb menys tecnologia, que es fan moltes activitats i que totes elles tenen hora del pati, aquesta és la millor perquè podem descansar i explicar-nos les coses.

“Els menors soldat”

Quina definició donaries a un menor soldat?
Els menors soldat són menors de 18 anys, són petits per la guerra, van armats. Van a la guerra obligats i una mica voluntàriament, perquè sino, no tindrien menjar i no podrien sobreviure.
A quins països creus que hi ha menors soldat?
Hi ha nens i nenes soldat a llocs on hi ha guerra i particularment a l'Àfrica i a l'Àsia, però també a Llatinoamèrica i a Europa.
Creus que hi ha diferències entres els nens i les nenes soldat? Quines?
Sí, els nenes són utilitzats com a menors soldat, i les nenes són utilitzades com esclaves sexuals i algunes són obligades a casar-se.
El nostre consell es que escapin de la guerra i quan aquesta acabi estudiin i juguin.

“Desplaçament imaginari”

Per què heu de fugir de casa? Com us sentiu? Com heu fet el camí? Quan de temps heu trigat? Amb quins mitjans heu viatjat? On heu decidit anar? Per què? Quines coses us heu emportat amb vosaltres? Que és el que més trobaríeu a faltar?
Hem hagut de fugir de casa perquè hi ha hagut una guerra, hem fugit el dia 11 de desembre del 2008 en direcció a Mèxic,perquè allí és més barat, però hem passat per Los Angeles perquè hi tenim familiars, hem fet el recorregut a peu, però només una hora i en avió, hem viatjat durant 17 hores.
Ens hem emportat la família, alguna cosa de roba i diners, el passaport, el banyador... allí ens han acollit molt bé, però trobem a faltar els amics i familiars que s'han quedat, la nostra casa, el nostre poble...

“Vida de desplaçats”

Florence, Justine i Matí s’ha trobat a la perruqueria de la Lidye. Imagina una escena on les quatre dones parlen de les seves coses mentre es pentinen. Imagina que les tres dones també són desplaçades, en quin lloc us heu desplaçat?, amb quines persones viviu?, quines semblances i diferències trobeu amb la vostra ciutat?, quines coses us resulten difícils, quines coses fàcils i divertides?
La perruqueria està plena de gent de diferents països: cubans, espanyols, mexicans, italians, equatorians.
-Hola me llamo Justine, de donde sois vosotras?
-Hola yo me llamo Florence y vosotras?
-Hola yo soy la Matí
- Yo la Lidye, jo trobo a faltar del meu país les muntanyes nevades, ela amics, el menjar de casa (tortites, paella...) y vosotras que extrañais de vuestro país?
-Yo lo que extraño más es mi idioma, mis amigos... pero la gent aquí és molt simpàtica, aunque a mi me ha sido muy difícil adaptarme aqui donde las cosas son tan diferentes, hay torres de muchos pisos, oficines...
-El més difícil per la meva família és acostumar-nos a treballar en l'agricultura, les feines que feiem abans als nostros paisos aqui no serveixen, tot i això el que més m'agrada és veure jugar i divertir-se els nens petits.

Un conte per la Naaku i el Mengue

Nosaltres vivim a Castelldefels (Barcelona) i al contrari de la Costa d'Ivori no hi ha guerres (per ara) espero que la guerra no us hagi afectat molt el conte que us volem explicar parla de que...
Havia una vez un vagabundo que se llamaba Emiliano y que siempre iba por la calle...
Havia una vez un niño que quería ser camionero para viajar por el mundo como su papa, después de muchos esfuerzos consiguió su esperado sueño y se pasó la vida viajando por el mundo.

Reconstruim la Costa d'Ivori

Ens hem reunit en Assamblea per decidir quines són les primeres coses que hem de reconstruir en la ciutat de la Naaku després de la guerra,
-En un primer moment hem decidit que el més important és recostruir i posar en funcionament els hospitals, les cases les escoles, el transport públic, els negocis, les farmàcies... s'ha de reconstruir l'estructura urbana de la ciutat i possar en funcionament les màquyines de preservatius, ja que són importants per combatre el Sida.
-Perquè la ciutat retornés a funcionar com abans de la guerra hauríem de donar diners als lloc públics perquè poguessin tornar a funcionar com abans perquè poguessin ajudar als més necessitats, ajudar als camperols a sembrar plantes i aliments i ajudar a que els homes i les dones trobin feina. A més a més, és també important que la gent perdi la por que la guerra éls ha creat, és per això que s'haurien de fer classes públiques perquè la gent expliqui les seves experiències i recuperi la confiança en ells mateixo.
És per això que l'assamblea demana....
Querido señor Alcalde,
Aunque creemos necesario que se tome un descanso, esperamos que después haga bien su trabajo.
Nos gustaría que nos dases tu correo electronico y el de tu gente ya que nos haría mucha ilusión intercambiar mails con vosotros.
Un fuerte abrazo!

Han col·laborat en aquesta revista:

Les escoles del món: Oriol, Joel, Albert, Adrián, Carlotta, Nadia, Britanny, Edu i Raymer.

Els menors soldat:Sergio, Jorge, Stefano, Ounana, Mario, Mar, Roger i Gemma.
Desplaçament imaginari: Marcela, Monica, Marta, Lucía, Daniel, Beccy, Sofia, Ariadna, Melissa, Gastón, Célia i Manal el Ghajouan.

La vida com a desplaçades: Genís, Nahum, German, Sheila, Kelly, Damian, Raul, Judith, Santos, Guillem, Pau, Carlos y Natalia.

Un conte per la Naaku i el Mengue: Albert, gabriel, Santiago, Pau, Kantar, Santiago, Juanjo, Emiliano, Martin, Judit, Bruno, Ivan, Elena i Carla.

Recosntruim la Costa d'Ivori: Guillermo, Roger, Damian, Matiu, Cora, Silvia, Mar, Víctot i Óscar.